Ho haviem deixat a la tornada del fuji. Les meves ultimes hores a Toquio van ser a la llotja de peix de Toquio, el mercat de Shinjiki. L’estrella es la subhasta de la tonyina, que es fa a les 4.30 de la matinada, per tant no hi vaig arribar. A les 6.30 del mati ja hi era i vaig ser a temps de veure unes 30 tonyines d’un metre i mig de llarg per mig metre de diametre. Les carretegen amunt i avall, els tallen la punta de la cua i el cap i amb una llanterna miren si es fresca o no. Despres n’agafen un tall de mostra i uns especialistes miren la tonyina a contrallum per veure el grau de frescor.

Caminant cap al mercat on ja venen el peix vaig veure la zona de la tonyina congelada. Arriben centenars de tonyines, es com un magatzem de tonyines ordenades al terra, ja netes i congelades. Les subhasten i despres les tallen i les venen. Arriben a la llotja ja netes, amb el cap i ventres buits. Tot automatitzat i net i polit. Al costat del mercat hi ha restaurants on la gent deu creure que et menges la tonyina acabada de pescar, pero a mi, la veritat, menjar tonyina crua amb arros a les 7 del mati doncs no es l’esmorzar ideal que diguem. Pero la pressio va poder mes que jo i al final ho vaig fer. Vaig tastar la tonyina normal i la que en diuen tonyina amb greix. Aixo es com el pernil de jabugo, que el mes bo es el que te les ratlletes fines de greix al mig. La veritat es que la normal quasi no te gust de res, la de mes qualitat si que es una mica mes bona, pero tampoc cap meravella jo diria. I a les 8 cap a l’hotel a fer la maleta.

A mig mati vaig agafar el shinkansen (tren bala) fins a Kyoto. Hi ha diversos tipus de shinkansen, uns de mes moderns que els altres. La primera linia de tren bala es del 1969! El primer que vaig agafar era mes aviat antiguet, jo diria que dels anys 80, pero despres en vaig agafar un altre de supermodern. Amb tot, no es pas com l’AVE, que te un restaurant, etc, sino que te mes aviat pinta d’un tren utilitari que va molt rapid i enllaca ciutats. Per exemple, molta gent va amb Shinkanse de Kyoto a Osaka, un viatge de 18 minuts. A l’estacio de Kyoto em vaig trobar amb en Jaume que venia de Fukuoka en Shinkansen. Hi havia arribat el mateix dia amb un ferri des de Busan (Corea del Sud). Vam anar al ryokan (casa d’hostes tradicional) de Kyoto i ens hi vam instal.lar.

Als ryokan et sols descalcar a l’entrada i et poses una mena de sandalies per anar per dins. Tambe et donen un yokata, una mena de bati de coto d’estiu molt comode. Les habitacions son amb tatami a terra i amb un llit que consisteix en un futon primet a sobre d’un matalasset. La veritat es que es molt comode. En aquest ryokan i arreu al Japo et sorpren la quantitat d’instruccions que hi ha per a cada cosa. Tot te una llista de les coses que has de fer i que no has de fer (com has de fer el llit, com has de tirar el vater, on has de deixar les sabates, etc.). I el mateix amb les advertencies. Per exemple, t’arribem a dir mil i una vegades que si perdes el bitllet de tren no te’l tornaran per moltes excuses que tinguis. I t’ho repeteixen dos, tres, quatre cops.

En aquest ryokan vaig veure i degustar per primer cop un vater dels japonesos, d’aquells que et renten el cul. La veritat es que son enginys meravollosos. Arribes, veus el vater i a la paret hi ha una munt de botonets. Un aixeca la tapa, t’asseus, fas les necessitats i quan acabes tries l’angle, la pressio i la direccio dels rajos d’aigua. Tambe hi ha una mena de massatge que et fan. Em va soprendre la pressio amb que pot arribar a sortir l’aigua. Em vaig voler aixecar per veure-ho tot de mes a la vora pero es com allo de la paradoxa de la nevera (no pots veure mai si quan tanques la porta de la nevera el llun encara esta ences o no, anava aixi no?). Seguirem investigant! Be, aixo es el que va donar de si el primer dia a Kyoto!