Bona nit, Catalunya. L’ascensio al Fuji es l’experiencia mes surrealista que he tingut a la meva vida. La sortida del sol des de dalt la mes bonica. Anem a pams.

El Fuji es la muntanya mes alta del Japo i se sol dir que tot japones l’ha de pujar una vegada a la vida (com allo d’anar a la Meca, o pujar a Montserrat) i s’hi sol afegir que s’hi ha de pujar un cop perque dos cops ja no val la pena. Es la muntanya mes alta, amb 3,700 metros i pico, aixo vol dir que a dalt de tot hi fa fred (0 graus a l’estiu, nevat tot l’hivern, com a la foto que encapcala aquest bloc) i que nomes s’hi pot pujar durant els mesos de juliol i agost. Per anar-hi vaig agafar un autobus des del centre de Toquio i quan li vaig demanar a un dels guardies on venien els bitllets per anar a Fuji em va mirar de dalt a baix i em va dir “tu penses pujar el Fuji? tens llanterna de cap?” i li vaig dir que si (era mentida, no en tenia, ja que nomes tenia una llanterna casolana de la gran apagada de l’any passat a Barcelona, la pregunta venia arran de la meva indumentaria tambe). Molt amablement, em va dir que al costat hi havia una botiga d’esports (totes les botiques estan obertes els diumenges). Per tant, em vaig equipar amb un llum d’aquests que es posen al cap. I cap a la cinquena estacio del Fuji.

Vam arribar a les 7 del vespre, que ja era fosc i vaig estar llegint Toquio Blues de Murakami fins que van ser les 9 del vespre i en teoria havia de comencar l’ascensio. Es una sensacio rara perque estas al mig de la muntanya, veus grupets de japonesos que van equipats fins a les orelles amb piolets, anoracs, llums, motxilles professionals, etc. I jo pensava “N’hi ha per tant?” L’objeciu era arribar a dalt de tot a les 4.30 de la matinada per veure sortir el sol. Eren les 9 del vespre. Set hores i mitja de pujada sembla raonable.

La cosa comenca be, pujadetes, baixadetes, tot fosc, cel estrellat esplendid, grupets de 3 o 4 japonesos, tots amb llanterna de cap, un glop d’aigua, etc. De sobte, les pujades. En realitat la distancia que has de recorrer no es un problema sino que ho es el desnivell, TOT es pujada molt forta. El que es soprenent es que hi ha nens que estan fent aixo. Te’n trobes algun que dissimula el cansament i alguns de tirats a la vora a punt de plorar. A mesura que puges hi ha altres estacions, on hi ha albergs i on la gent intel.ligent es queda a dormir un dia i continua l’altre (ara ho entenc!). Tambe venen aigues i sopes de noodles japonesos a preus desorbitants. Al cap d’unes hores em trobo el Cesar i l’Elena, dos joves de Santander simpatics, i continuem junts fins que comenca el calvari. El calvari es l’acumulacio de gent a mesura que vas pujant. Si al principi anaves sol, al cap de 3 hores eres un centenar i avancaves a poc a poc pero es que a les 3 de la matinada, a 3300 metres erem cents i cents de persones parades pujant el Fuji, alguns a la vora defallint, altres fent-la petar, altres mig adormits amb guies dient noseque en japones, tot aixo en un pendent impressionant. I mires cap a dalt i no veus el final, nomes gent com cuques de llum amb les seves llanternes. Al final em vaig carregar de zen i vaig decidir que si arribava a les 4.30 be i si no no passava res, que tambe veuria la sortida del sol des d’on fos. A les 4 encara hi havia mes gent ja que s’hi afegien tots els grups que havien dormit als albergs de les ultimes estacions. Gent gran, japoneses tocades i posades, nens, algun guiri (no gaires) i al final puges un parell de metres i ets a dalt de tot. Jo hi vaig arribar a les 4.20 aproximadament.

A dalt de tot sembla un mercat: hi ha maquines expenedores de begudes, botigues de records, etc. El Fuji es un volca, te un crater enorme i un perimetre que trigues aproximadament 1 hora a recorrer. Aixo vol dir que hi ha espai per a tothom per veure sortir el sol. I quin espectacle! Es vertaderament impressionant, tons de color taronja, verd, vermell i blau. Sembla un clixe, pero val la pena la pujada per veure/ho. L’espectacle dura uns tres quarts d’hora i la gent aplaudeix quan surt el sol! Despres he fet la volta a tot el perimetre i he comencat a baixar.

La baixada ha durat unes 3 hores i son hores de pols i feina de genolls. A la baixada em trobo de nou el Cesar i l’Elena, que els havia perdut quan pujant jo em vaig avancar una mica. Em diuen que l’Elena ho ha passat una mica malament i que en ple embus ha hagut de vomitar els fideus que s’havia menjat. Pero ja fa bona cara. Tot arriba al final i ens tornem a trobar a baix de tot. Jo torno en bus a Toquio i cap a l’hotel. Dema toca anar en tren bala a Kyoto, pero al mati mirare d’anar a la llotja de peix (5 de la matinada, no se per que pero per una cosa o altra mai hi arribo).

Doncs aixo ha estat l’escapada al Fuji. Vertaderament es per anar-hi un cop pero no dos! Temes que queden pendents sobre els japonesos: 1) la seva por a tocar-te al metro, 2) els mobils, 3) els horaris dels transports. Bon dimarts!