Ja torno a ser a Barcelona! Després de les 9 hores de Tòquio a Helsinki i les 3 de Helsinki a Barcelona, torno a ser a casa. És hora de fer balanç. Què és el que més m’ha agradat del Japó. Sens dubte, la gent. He trobat que els japonesos i japoneses eren gent amable, respectuosa, resignada i neta (cf. el nostre país). Evidentment, els temples i monuments són interessants però el que més sorprèn és veure la diversitat de l’espècie humana i trobar les diferències i semblances que ens fan humans. Si he de destacar alguna cosa que no siguin les persones, destacaria la molsa (això ja ho sabia que em passaria) i la pujada al Fuji.

Els últims dies els vaig passar tornant a Kyoto i Tòquio. De Kyoto destaco l’onsen al poble de Kurama. Està només a uns 30 minuts en tren al nord de Kyoto però pots fer un bany natural calent contemplant els boscos de pins amb posta de sol. A Tòquio va ploure tots dos dies, per tant va ser una bona oportunitat per anar al cinema a veure l’úlima pel.lícula d’animació de Hayao Miyazaki, probablement el cineasta d’animació més conegut al Japó (el seu Viatge de Chihiro va tenir molt d’èxit a casa nostra també). La seva última pel.lícula es Ponyo, la història d’un peix que vol ser humà. La pel.lícula era només en japonès pero vaig poder captar la idea general (però no els detalls, tal com vaig poder comprovar més tard llegint l’argument a Wikipedia). Les bandes originals de les pel.lícules de Miyazaki són molt recomanables!

Parlant de música, he descobert una cantant fantàstica japonesa que es diu Ayano Tsuji i que és molt recomanable. Podeu veure’n alguns vídeos a Youtube i una entrevista en anglès aquí.

Algú m’ha demanat de què va la Fanta furufu. N’he portat una, per tant podem fer una degustació un dia. Es tracta d’una fanta que té un gel a dins i que l’has de xarbotar perquè es dissolgui una mica. El resultat és una beguda amb uns trossets com de gelatina que tenen bombolles a dins. Jo no sabia que s’havia de xarbotar, per tant la primera la vaig obrir i vaig acabar aspirant a glops la gelatina que hi havia. Si la xarbotes és millor perquè surt millor pel forat de la llauna.

Per acabar, podeu veure les fotos que he penjat a Picasa. Hi ha 215 fotos. És ideal per a un dia que estigueu avorrits (tipus diumenge tarda) i no sapigueu què fer. He posat comentaris mínims sota cada foto. Es veuen millor si feu clic a ’slideshow’. Les trobareu aquí.

Moltes gràcies a tots els que heu participat al bloc. El participant amb més entrades ha estat en Natxo i per això quedarà recompensat! Bona resta d’estiu a tots i totes.

Soc a un internet cafe estil japones bebent fanta de melo a Kyoto. Els cafes d.internet d.aqui no tenen res a veure amb els de catalunya. No n.hi ha pas a cada cantonada i els que hi ha son locals d.oci o de negocis. On som es una sala enorme on hi ha cabines d.internet pero es per estar.s.hi hores i hores. Entres, et fas membre i pagues quan surts. La idea es que t.hi passis hores. Fent que? Doncs aqui hi ha una biblioteca de llibres manga, revistes, diaris, jocs d.ordinador, begudes, llaminadures, gelats, etc. I els gelats i begudes son gratis. Entre les begues hi ha la fanta de melo, que es d.un verd fosforito. El paio que ha entrat abans de nosaltres ha pagat … 10 hores! Tambe hi ha unes sales que en diuen de conversa. No se per que ja que hi ha paios a terra estirats en coixins mirant la tele! Tambe juguen a jocs i fumen. Bueno, ens en hem d.anar. Mes tard parlo de la fanta furufu!

Com que avui tinc temps i no hi ha cua per internet, escric quatre notes sobre la vida quotidiana que he vist per aqui.

1. Suor. El tal Cesar que em vaig trobar pujant el fuji (que feia estudis orientals a l’autonoma de madrid) va dir que els japonesos suen menys perque tenen les hormones diferents (tambe va fer altres elocubracions estranyes sobre els japonesos, que ara no venen a to). La veritat es que suen moltissim pero no fan pudor de suat, sigui perque tenen hormones diferents sigui perque s’eixuguen la suor constantment. La gent va pel carrer amb tovalloletes (no de paper eh, tovalloles tovalloles, algunes grossetes) i constantment s’eixugen la suor. Ho fan tant els nens com els executius com les iaietes. De fet, avui a un restaurant m’he fixat com un home eixugava les gotes d’aigua condensada que cobrien una ampolla. Potser tenen fobia a les gotetes, siguin de suor siguin de frescor.

2. El metro. Aquells topics que els japonesos son ordenats i pacients es confirmen al metro i als trens. A totes les estacions hi ha marcat al terra on hi haura una porta un cop el tren arribi i la gent fa cua just alla on hi haura la porta. Arriba el tren o metro, la porta coincideix exactament amb la marca de terra i la gent primer deixa sortir i despres entra en fila india al metro. Tot i que a hores punta l’espai personal es minim, durant moltes hores hi ha espai de sobres i notes com els japonesos marquen mes territori que nosaltres. Si hi ha un espai per seure ben ampli primer s’omplen les puntes i despres el mig i sovint ja no s’asseu ningu, tot i que hi ha espai de sobres entre la persona d’una punta i la del mig. Al metro de Toquio fins i tot hi ha cartells marcant una persona entre dues volent dir que la gent aprofiti l’espai. Tambe hi ha cartells que diuen que no et posis les mans a la butxaca perque ocupes massa espai. L’altre dia em vaig embotir –que diria la Maria– entre dues senyores i potser per la suor que duia, totes dues es van passar la ma per la cara (no, no es van posar cap mascareta de les que solen portar quan hi ha pols).

3. Mobils. Tothom esta pendent del mobil, sobre tot al metro. Gairebe tothom te el mateix model de mobil, dels que s’obre una tapa i hi ha una pantalla vertical molt gran. La majoria llegeixen textos llargs d’email o surfegen per la web. Guipant una mica he vist que molts naveguen i ho fan per pagines amb grafics semblants a les dels diaris. Tambe hi ha molta gent que juga a jocs pel mobil o fa missatges de text llargs. Ningu porta Blackberries (Natxo, no estaries al dia al Japo!!!) pero veus algun iphone de tant en tant.

Avui ha estat un dia de coincidencies perque sense voler-ho m’he trobat amb un parell de coses que sempre havia volgut veure del Japo. Havia planejat anar a Okayama a veure un dels millors jardins japonesos i de tornada anar a Himeji a veure el castell mes gran del Japo i per sorpresa meva quan passava per davant del museu d’Okayama he vist que hi feien una exposicio panoramica d’ukiyo-e.

Els ukiyo-e (mon flotant) son gravats fets al segle xvi-xviii que mostren imatges de la vida quotidiana del Japo. Son gravats fets amb blocs de fusta (per a cada color del gravat es fa un gravat sobre fusta i es van imprimint un sobre l’altre les diferents parts del gravat, ups, no se pas si s’ha entes aixo). Son molt famosos els d’actors i actrius de kabuki i les vistes del Fuji. Avui dia encara es fan ukiyu-e pero els mes classics solen ser els del segle xviii fets per Hokusai i Hiroshige. Segurament que molts n’heu vist un de famos de Hokusai que es una gran ona blava. Doncs be, jo sempre n’havia volgut veure dos en concret> un de Hokusai on es veu el Fuji (jo en vaig fer una replica quan vivia als Estats Units a un curs de blocs de fusta) i un de Hiroshige que es diu Nit de neu a Kambara (en tinc una reproduccio a la meva habitacio de casa). Doncs a l’exposicio on he anat hi eren tots dos juntament amb l’ona de Hokusai.

En realitat veure’ls no es gran cosa perque es feien centenars o milers de copies del gravat i el que veus al museu es simplement una copia que se suposoa que es original de l’epoca. De totes maneres, m’ha agradat molt veure tots tres ukiyo-e a l’exposicio, i un al costat de l’altre. Tambe hi havia bastants gravats joguines. Es diu que els ukiyo-e son el precursor dels manga i tambe d’alguns tipus de joc que s’assemblen a l’oca o als retallables. De fet, a l’exposicio hi havia un parell de full retallables (tipus allo de les nines per posar’ls-hi vestidets agafats amb aquelles pestanyes) pero per reproduir paisatges d’ukiyo-e.

Per qui tingui curiositat sobre aixo dels ukiyo-e, ara mateix a la Pedrera de Barcelona fan una exposicio d’ukiyo-e que se suposa que esta molt be. Jo no hi he anat encara pero em sembla que dura fins setembre.

El castell de Himeji es impressionant. Es un castell tot de pedra i fusta. Tots els castells aqui estan fets de fusta i tot encaixa de manera perfecta. Quasi no fan servir claus (es una mica tipus Ikea). D’altra banda, com moltissims monuments aqui, es tracta de reproduccions. El castell de Himeji es del segle viii si no recordo malament pero es va cremar tot i el van reconstruir de nou. Amb tot, les reconstruccions van ser destruides durant la II guerra mundial i va ser als anys 60 quan es van reconstruir molts dels monuments, com en aquest cas. Amb tot, les reconstruccions s’han fet amb eines i metodes tradicionals i un te la sensacio de transportar-se a l’epoca medieval japonesa.

Ahir va ser un dia dedicat a Nara, una de les antigues capitals del Japo. El Japo ha tingut tres grans capitals> Nara (al segle viii), Kyoto (del segle viiii al xix, em sembla, ho dic de memoria!) i Toquio. Nara es probablement un dels llocs mes bonics que he vist aqui al Japo perque hi ha el temple amb el buda mes gran del Japo. Es un temple imponent amb un buda que fa mes de 10m. Tambe hi ha la pagoda mes alta del Japo (5 pisos) i un monestir impressionant amb mes de 1000 llanternes.

A Nara, durant aquesta setmana celebren la nit de les llanternes i cada dia encenen unes 7000 llantenres (espelmes dins de farolets, gots de plastic, canyes de bambu o farols artistics). Els posen voluntaris al voltant de llacs, monuments, etc. puntualment a les 7 de la tarda quan es comenca a fer fosc i al cap d’una hora i mitja els apaguen i fins l’endema (ho fan durant 10 dies). La precisio amb que ho tenen organitzat es impressionant. El dia culminant es d’aqui 2 dies (festa nacional al Japo) quan encenen totes les llanternes del temple X (no recordo el nom). Ha de ser impressionant perque son llanternes antigues de metall i pedra. Jo no ho podre veure. Un altre any sera!

Aprofito que a l’alberg on som ara hi ha internet per fer una altra entrada. Som a Beppu, una ciutat al nord de l’illa de Kyushu, l’illa mes al sud del Japo. Es una ciutat famosa pels seus onsen, els banys sulfurics que surten de la superficie per tot el Japo, pero especialment en aquesta zona.

Sabia que els japonesos es banyaven de manera especial pero no tenia ni idea que tenien una mena d’obsessio amb la netedat i els banys. A cada poble o ciutat hi sol haver un o mes onsen, public o de pagament, que son uns banys on hi ha una zona per a homes i una per a dones. Hi entres i hi ha una minipiscina o mes amb aigua calenta (natural o escalfada), una altra amb aigues minerals, una de freda, etc. La gent hi sol anar durant el dia o al vespre i primer de tot es banyen i es dutxen amb sabo asseguts en un tamboret davant d’un mirall. Quan estas ben net i sense gens de sabo et fiques als banys calents i et relaxes. Tambe hi sol haver una sauna. I vas fent banys fins que et tornes a rentar i ten vas a casa.

Hi ha onsen petitissims i hi ha onsen que son basicament centres d’spa. Jo vaig anar a un de barri a Kyoto i l’aigua era tan calenta que quasi no hi podia entrar. Hi posaves una cama i et cremava i ni t’atrevies a posar-hi la resta de cos. El canvi d’aigua calentissima a gelada la veritat es que em va deixar una mica catatonic (baixen les pulsacions del cor i et sents una mica com flotant, agradable i no). Avui hem anat a un onsen molt gran on hi havia bany de fusta, bany exterior (amb arbres, etc.), bany amb pedres, etc. I a mes podies fer un enterrament amb sorra. Et donen la bata yokata i vas a una zona on hi ha sorra. Primer has de fer un sot per despres posar-t’hi tot tu i colgar-t’hi. El truquillo es que com mes profund fas el sot mes calenta es la sorra, de manera que quan has cavat la fossa, t’hi fiques, la cosa crema i et comences a colgar de sorra fins que nomes treus el cap. Es en plan momia fregida, perque entre el pes de la sorra, la bata que portes i la sorra calenta sues la cansalada. Es una zona mixat d’homes i dones (per aixo has de dur la bateta) tot i que quan en Jaume i jo hi hem entrat un parell de dones han cridat WO-MAN WO-MAN amb accent japones. Nosaltres hem dit MIXED, amb un gest de aqui va tot barrejat, i no ha passat res. Elles no s’han animat gaire i basicament s’han colgat els peus i els genolls. Be, aixo ha estat l’experiencia onsen. Dema anirem a un parell mes que estan amagats per les muntanyes. Pot ser entre decebedor (sera una mena de font amb aigua calenta on hi poses els peuets?) i interessant (natura, raco amagat, etc.). Ja us dire el que!

Ho haviem deixat a la tornada del fuji. Les meves ultimes hores a Toquio van ser a la llotja de peix de Toquio, el mercat de Shinjiki. L’estrella es la subhasta de la tonyina, que es fa a les 4.30 de la matinada, per tant no hi vaig arribar. A les 6.30 del mati ja hi era i vaig ser a temps de veure unes 30 tonyines d’un metre i mig de llarg per mig metre de diametre. Les carretegen amunt i avall, els tallen la punta de la cua i el cap i amb una llanterna miren si es fresca o no. Despres n’agafen un tall de mostra i uns especialistes miren la tonyina a contrallum per veure el grau de frescor.

Caminant cap al mercat on ja venen el peix vaig veure la zona de la tonyina congelada. Arriben centenars de tonyines, es com un magatzem de tonyines ordenades al terra, ja netes i congelades. Les subhasten i despres les tallen i les venen. Arriben a la llotja ja netes, amb el cap i ventres buits. Tot automatitzat i net i polit. Al costat del mercat hi ha restaurants on la gent deu creure que et menges la tonyina acabada de pescar, pero a mi, la veritat, menjar tonyina crua amb arros a les 7 del mati doncs no es l’esmorzar ideal que diguem. Pero la pressio va poder mes que jo i al final ho vaig fer. Vaig tastar la tonyina normal i la que en diuen tonyina amb greix. Aixo es com el pernil de jabugo, que el mes bo es el que te les ratlletes fines de greix al mig. La veritat es que la normal quasi no te gust de res, la de mes qualitat si que es una mica mes bona, pero tampoc cap meravella jo diria. I a les 8 cap a l’hotel a fer la maleta.

A mig mati vaig agafar el shinkansen (tren bala) fins a Kyoto. Hi ha diversos tipus de shinkansen, uns de mes moderns que els altres. La primera linia de tren bala es del 1969! El primer que vaig agafar era mes aviat antiguet, jo diria que dels anys 80, pero despres en vaig agafar un altre de supermodern. Amb tot, no es pas com l’AVE, que te un restaurant, etc, sino que te mes aviat pinta d’un tren utilitari que va molt rapid i enllaca ciutats. Per exemple, molta gent va amb Shinkanse de Kyoto a Osaka, un viatge de 18 minuts. A l’estacio de Kyoto em vaig trobar amb en Jaume que venia de Fukuoka en Shinkansen. Hi havia arribat el mateix dia amb un ferri des de Busan (Corea del Sud). Vam anar al ryokan (casa d’hostes tradicional) de Kyoto i ens hi vam instal.lar.

Als ryokan et sols descalcar a l’entrada i et poses una mena de sandalies per anar per dins. Tambe et donen un yokata, una mena de bati de coto d’estiu molt comode. Les habitacions son amb tatami a terra i amb un llit que consisteix en un futon primet a sobre d’un matalasset. La veritat es que es molt comode. En aquest ryokan i arreu al Japo et sorpren la quantitat d’instruccions que hi ha per a cada cosa. Tot te una llista de les coses que has de fer i que no has de fer (com has de fer el llit, com has de tirar el vater, on has de deixar les sabates, etc.). I el mateix amb les advertencies. Per exemple, t’arribem a dir mil i una vegades que si perdes el bitllet de tren no te’l tornaran per moltes excuses que tinguis. I t’ho repeteixen dos, tres, quatre cops.

En aquest ryokan vaig veure i degustar per primer cop un vater dels japonesos, d’aquells que et renten el cul. La veritat es que son enginys meravollosos. Arribes, veus el vater i a la paret hi ha una munt de botonets. Un aixeca la tapa, t’asseus, fas les necessitats i quan acabes tries l’angle, la pressio i la direccio dels rajos d’aigua. Tambe hi ha una mena de massatge que et fan. Em va soprendre la pressio amb que pot arribar a sortir l’aigua. Em vaig voler aixecar per veure-ho tot de mes a la vora pero es com allo de la paradoxa de la nevera (no pots veure mai si quan tanques la porta de la nevera el llun encara esta ences o no, anava aixi no?). Seguirem investigant! Be, aixo es el que va donar de si el primer dia a Kyoto!

Bona nit, Catalunya. L’ascensio al Fuji es l’experiencia mes surrealista que he tingut a la meva vida. La sortida del sol des de dalt la mes bonica. Anem a pams.

El Fuji es la muntanya mes alta del Japo i se sol dir que tot japones l’ha de pujar una vegada a la vida (com allo d’anar a la Meca, o pujar a Montserrat) i s’hi sol afegir que s’hi ha de pujar un cop perque dos cops ja no val la pena. Es la muntanya mes alta, amb 3,700 metros i pico, aixo vol dir que a dalt de tot hi fa fred (0 graus a l’estiu, nevat tot l’hivern, com a la foto que encapcala aquest bloc) i que nomes s’hi pot pujar durant els mesos de juliol i agost. Per anar-hi vaig agafar un autobus des del centre de Toquio i quan li vaig demanar a un dels guardies on venien els bitllets per anar a Fuji em va mirar de dalt a baix i em va dir “tu penses pujar el Fuji? tens llanterna de cap?” i li vaig dir que si (era mentida, no en tenia, ja que nomes tenia una llanterna casolana de la gran apagada de l’any passat a Barcelona, la pregunta venia arran de la meva indumentaria tambe). Molt amablement, em va dir que al costat hi havia una botiga d’esports (totes les botiques estan obertes els diumenges). Per tant, em vaig equipar amb un llum d’aquests que es posen al cap. I cap a la cinquena estacio del Fuji.

Vam arribar a les 7 del vespre, que ja era fosc i vaig estar llegint Toquio Blues de Murakami fins que van ser les 9 del vespre i en teoria havia de comencar l’ascensio. Es una sensacio rara perque estas al mig de la muntanya, veus grupets de japonesos que van equipats fins a les orelles amb piolets, anoracs, llums, motxilles professionals, etc. I jo pensava “N’hi ha per tant?” L’objeciu era arribar a dalt de tot a les 4.30 de la matinada per veure sortir el sol. Eren les 9 del vespre. Set hores i mitja de pujada sembla raonable.

La cosa comenca be, pujadetes, baixadetes, tot fosc, cel estrellat esplendid, grupets de 3 o 4 japonesos, tots amb llanterna de cap, un glop d’aigua, etc. De sobte, les pujades. En realitat la distancia que has de recorrer no es un problema sino que ho es el desnivell, TOT es pujada molt forta. El que es soprenent es que hi ha nens que estan fent aixo. Te’n trobes algun que dissimula el cansament i alguns de tirats a la vora a punt de plorar. A mesura que puges hi ha altres estacions, on hi ha albergs i on la gent intel.ligent es queda a dormir un dia i continua l’altre (ara ho entenc!). Tambe venen aigues i sopes de noodles japonesos a preus desorbitants. Al cap d’unes hores em trobo el Cesar i l’Elena, dos joves de Santander simpatics, i continuem junts fins que comenca el calvari. El calvari es l’acumulacio de gent a mesura que vas pujant. Si al principi anaves sol, al cap de 3 hores eres un centenar i avancaves a poc a poc pero es que a les 3 de la matinada, a 3300 metres erem cents i cents de persones parades pujant el Fuji, alguns a la vora defallint, altres fent-la petar, altres mig adormits amb guies dient noseque en japones, tot aixo en un pendent impressionant. I mires cap a dalt i no veus el final, nomes gent com cuques de llum amb les seves llanternes. Al final em vaig carregar de zen i vaig decidir que si arribava a les 4.30 be i si no no passava res, que tambe veuria la sortida del sol des d’on fos. A les 4 encara hi havia mes gent ja que s’hi afegien tots els grups que havien dormit als albergs de les ultimes estacions. Gent gran, japoneses tocades i posades, nens, algun guiri (no gaires) i al final puges un parell de metres i ets a dalt de tot. Jo hi vaig arribar a les 4.20 aproximadament.

A dalt de tot sembla un mercat: hi ha maquines expenedores de begudes, botigues de records, etc. El Fuji es un volca, te un crater enorme i un perimetre que trigues aproximadament 1 hora a recorrer. Aixo vol dir que hi ha espai per a tothom per veure sortir el sol. I quin espectacle! Es vertaderament impressionant, tons de color taronja, verd, vermell i blau. Sembla un clixe, pero val la pena la pujada per veure/ho. L’espectacle dura uns tres quarts d’hora i la gent aplaudeix quan surt el sol! Despres he fet la volta a tot el perimetre i he comencat a baixar.

La baixada ha durat unes 3 hores i son hores de pols i feina de genolls. A la baixada em trobo de nou el Cesar i l’Elena, que els havia perdut quan pujant jo em vaig avancar una mica. Em diuen que l’Elena ho ha passat una mica malament i que en ple embus ha hagut de vomitar els fideus que s’havia menjat. Pero ja fa bona cara. Tot arriba al final i ens tornem a trobar a baix de tot. Jo torno en bus a Toquio i cap a l’hotel. Dema toca anar en tren bala a Kyoto, pero al mati mirare d’anar a la llotja de peix (5 de la matinada, no se per que pero per una cosa o altra mai hi arribo).

Doncs aixo ha estat l’escapada al Fuji. Vertaderament es per anar-hi un cop pero no dos! Temes que queden pendents sobre els japonesos: 1) la seva por a tocar-te al metro, 2) els mobils, 3) els horaris dels transports. Bon dimarts!

Ja torno a ser aqui. A mesura que passen els dies et queda menys temps per escriure perque vas agafant el ritme del nou lloc i arribes a l:alberg a les tantes i mes val no explicar certes coses. Pero aixo deixem-ho a la imaginacio de cadascu.

He pensat que us explicaria el mundillo de l:alberg on em trobo.  Com vaig dir, aixo ha estat tornar als vells temps de motxillaire i adonar/se que hi ha semblances i diferencies amb el que jo havia viscut. La gran diferencia, com en tot> internet. Avui dia per ser un motxillaire guai com cal has de viatjar … amb un portatil! Arribes a l-habitacio, amb les 4 lliteres tipiques i pudor de peus i trobes que 3 o 4 dels sis llits tenen un portatil carregant/se. I no un portatil merdeta eh! vaios, samsungs dels minis, etc. O et trobes a les 2 de la matinada un tio al llit teu de sota parlant per skype i cam amb la seva novia a Alemanya. O hi ha el friki tipic que sempre esta al menjador de l-alberg mirant videos de videojocs per Youtube! No es ser molt friki fer aixo? Mirar videos de videjocs pel portatil mentre ets a Japo!!! Cal dir tambe que internet facilitat molt la reserva de places als albergs. Aquests no son pas albergs de la xarxa oficial sino que simplement son hotels que ofereixen places d-habitacions compartides. Per exemple, el meu hotel te habitacions individuals, dobles i compartides (amb 3 lliteres). I els preus que pagues a aquests llocs son comparablement molt mes baixos que a un hotel diguem-ne normal. Per exemple, jo pago 2500 iens (=2500 pessetes, 1 ien = 1 antiga pesseta) per una nit. Sembla barat, pero si penses que amb una habitacio es treuen 2500×6 sembla car i tot! Aixo es el que em van fer veure una parella de gallecs que em deien que l-hostal tal i tal estava molt millor. En aixo el mon dels albergs no ha canviat. Sempre et trobes el listillo de torn que et diu que ell ha estat a un lloc millor, mes barat i mes guai.  Prou del tema hotel.

Que he vist i fet aquests dies? La nocio del temps canvia quan viatges i quasi no m-enrecordo del que he fet. Sor que vaig fent el bloc i quedara per a la posteritat (o no, que passara amb els blocs diguem/ne d-aqui a 50 anys, encara existiran? podran seguir ocupant espai al ciberespai? Natxo, en saps res=). Ahir vaig ser per la zona del palau imperial, ben be al centre de Toquio. Es la residencia de l-emperardor. Es una zona de palaus envoltada de muralles i un riu, com a l-edat mijta. I nomes s-hi pot entrar 2 cops a l-any. O sigui que basicament veus una muralla molt ben feta i un munt de pins perfectes, moldejats com solen fer per aqui. Al vespre, vaig sortir a la zona de Shinzuku. Shinzuku es la imatge que tenim del Japo modern, amb els llums de neo, estacions enormes, gent per tot arreu, la gent esperant-se per travessar i fer/ho tots junts en forma d-asterisc dibuixat al terra i sense que ningu es toqui. Tambe es la zona de bars i karaokes. Jo vaig ser a un parell de bars, que son minusculs, amb la qual cosa la comunicacio s-estableix de pressa perque tens algu a tocar del costat. I esclar els japonesos, com la resta de mortals, es pensen que si et parlen japones a poc a poc (no cridant com fan els americans i espanyols) els entens. Per tant, et parlen i tu amb cara de despistat dius que si o que no a l-atzar. Amb tot, m-ho vaig passar be dient que vivia al costat de sa-ga-ra-da fa-mi-ri-ya (el japones es una llengua que fa les sil.labes sempre amb consonant+vocal, per aixo per fer les nostres combinacions gr, dr ho fan amb ga-ra, ga-ro, etc., per exemple, sagrada es sa-ga-ra-da o metro es me-to-ro).

El dia abans, o sigui el 3, vaig ser al temple shintoista mes gran de Toquio, el temple Meiji. Alla vaig provar fortuna de nou, pero aquest cop de manera diferent, sense saber tan directament si tindria bona o mala fortuna. Pots comprar una tauleta de fusta i escriure/hi els teus desitjos i penjar/ho a un arbre. Despres, cada mati, cremen les fustetes al temple principal amb la benediccio del monjo principal. Com que comprar la fusteta val calers i encara cal estalviar per segons que vaig optar pel metode alternatiu, que es escriure els desitjos en un paper que et donen i posar/ho a una bustia. Tamble els ofereixen tots als kamis (multiples deus de la cultura shintoista). Em vaig enrecordar de tots vosaltres, o sigui que si us passa res bo, ja sabeu per que es! A la tarda vaig anar als barris d-Aoyama i Shinbuka, que son els barris dels adolescents consumistes. Es com ser a certes zones de Nova York, amb totes les grans botiques en el millor dels edificis que hagin pogut trobar. Tambe es la zona de les pintes dels joves, tots vestits a l-ultima segons la seva estetica, perque per a nosaltres es el que denominariem friki i horroros. El que es interessant, pero, es que molts daquests joves intenten ser diferents i no vesteixen pas tots de la mateixa manera com sol passar a casa nostra. Tambe s-hi veuen algunes noies vestides amb estetica “maid” (criada, es a dir de negre, amb davantalet blanc i cofia, si, pel carrer aixi). Es una estetica transgressora que va sortir fa uns anys i que va lligada al mon dels manga. La Gemma potser en sap alguna cosa!

I avui toca pujar la muntanya Fuji! Es la muntanya mes alta del Japo, amb 3700 metres. Hi ha 2 metodes per pujar-hi. Metode 1. Vas en bus fins a la cinquena estacio (de 0 base, a 10 cima) i camines fins a la setena. Et quedes a un hotel amb 500 persones (estil camino de Santiago) i a les 12 de la mitjanit comences a caminar. La questio es arribar a dalt de tot i veure sortir el sol, que surt a les 4.30 am aproximadament. Metode 2. Vas fins a la cinquena estacio i fas la caminada seguida (unes 6 hores, durant la nit) per arribar a dalt de tot a les 4.30. Jo fare el segon metode. Per que anar a un hotel si t-has de llevar a les 12? Cal dir que no estare sol fent/ho. Durant els mesos de juliol i agost milers de japonesos pugen el fuji i ho fan de nit, equipats amb lots, entrepans, etc. O sigui que serem una corrua de gent caminant a la matinada. Ja us ho explicare, si es que en torno!

Doncs aixo es tot de moment. Que passeu un bon diumenge i fins la propera!

PD. Entre el meu germa Toni i jo hi deu haver una connexio fraternal perque ha endevinat a la primera qui era el famosillo de l:avio. Era el David Selvas. Algu es deu preguntar qui es el paio aquest. Aixo deu voler dir que no es ni famosillo??? I per cert duia clocs, les sandalies de coloraines horroroses que porta la gent (i al Japo tambe!!!). Al menys les duia autentiques i no de basar xines, que es on es poden comprar juntament amb el gat de la sort!

I ja en son dos. Per als puristes, he de dir que no faig sevir accents perque si els teclats son complicats per fer accents on sigui encara ho son mes aqui amb els sil.labaris japonesos, multitud de porqueria que gent deixa als ordinadors, etc. Be, avui ha estat ja un dia mes normal, sense jetlag, amb barreja de turisme i vida deambulant. He anat al segon hotel, on em quedare 3 dies. Es un hostal de gent motxillera pero pel que veig avui dia aixo ja no ho fan nomes els joves sino tambe families, gent entrada en edat, etc. Es diu Sakura, que es com no dir res perque al Japo tot es Sakura, que em sembla que es el nom del cirerer (per aixo tot l’hotel deu ser rosa, com la flor del cirerer…). Aquest mati ha estat un mati del temple Senjo, el mes gran de Toquio, que es aqui al costat. Es interessant anar a un lloc d’aquests perque hi veus gent fent rituals que tu desconeixes i els has de saber llegir. Per exemple, hi ha una paret plena de calaixets numerats. La gent s’hi acosta, agafa una mena de coctelera de metalic i la fa xarbotar (dialectalisme preuat). Per un foradet en treuen un bastonet que porta un numero. Vas al calaixet del numero i hi ha un full amb tot de caracters xinesos i japonesos que et diuen la teva bona o mala fortuna (hi ha un paragraf en angles tambe). A mi m’ha tocat BAD FORTUNE, per ser mes concret em deia que pares de construir la casa, que tindria mala sort a trobar parella i fer una familia i que la feina m’aniria malament. No esta mal. Li he demanat a una senyora que es veia enteradilla que se suposava que havia de fer amb la meva vida. M’ha dit que dobles el paperet, fes un nus i el penges a una mena d’estenedor que hi havia alla. S’ha mirat els caracters xinesos i japonesos i ha posat cara de corre tio, ves a penjar-ho, que si no, ens caura una desgracia. Aixi ho he fet. Durant la resta de dia no m’ha passat res de dolent. Al contrari, una mare japonesa amb la seva corresponent filla m’han demanat en angles d’on era, que m’agradava del Japo etc. Aixo ho deia la nena, d’uns 8 anys, amb un angles decent, amb la mare al costat fent-li com d’entrenadora. Al final, m’ha dit si podia fer una foto de la seva filla amb mi. Jo he dit que si i va i la seva filla se’m posa al costat amb el somriure mes empalagos que he vist mai, fent el simbol de la victoria (ho fan tots els orientals quan es fan fotos). M’han demanat la meva adreca d’email per enviar-me la foto. Posats a fer he demanat jo si com a friquis que eren els podia fer una foto i esclar m’han dit que si. Bueno fins aqui el mati. La tarda he estat a Shinjuku, el barri de neo, llums i oci de Toquio.  Ara paro que encara se m’esborrara aixo. Per cert, en Jaume ja te visat i ve cap al Japo el dia 5 d’agost!

Doncs sí, ja he arribat. I tot ha arribat. Dic tot perque amb l’amabilitat que caracteritza alguns treballados de El Prat quan facturava la meva motxilla, el senyor de Finnair em va dir, aixo no t’arribara mai, aquestes corretges s’enganxaran a la maquina i o be t’haurem de tallar les corretges o be haurem d’esperar unes hores per desencallar-les i trigara 1 setmana a arribar a la seva destinacio. Jo, amb cara de poquer, m’ho miro i li demano que que vol que hi faci. Em suggereix embolicar-la amb aquell plastic amb que emboliques el pernil dolc a la nevera. Nooooooooooooooo, jo m’hi nego per dues raons: a) es antiecologic i b) em faria vergonya que algu em veies amb la motxilla embolicada com el pernil dolc! Sempre he pensat que l’embolicada de plastic era una practica un pel cutre i innecessaria. Total, que dic que endavant, que si han de tallar corretges les tallin i que si no m’arribo que no m’arribi. I ha arribat. He de dir que el que m’ha sorpres de l’aeroport de Helsinki (i tambe de Toquio) es que hi ha silenci, no com al de Barcelona. Despres de l’escala a Finlandia i quasi 10 hores de Helsinki a Toquio he arribat a Narita, l’aeroport de Toquio, a 1 hora de la ciutat. I d’alla a l’hotel Oak, a un barri del nord-est de la ciutat, Asakusa. Com que tenia un jetlag i una son impressionant, he decidit fer una passejada pel parc Ueno i anar al Museu Nacional de Toquio per veure-hi una exposicio titulada “Duels”. Ja en parlare en un altre post. Tambe us he de parlar del passatger “famos” que hi havia al meu vol. Un actor catala dels que val la pena! Fins aviat!